dimecres, 31 de maig del 2017
dijous, 25 de maig del 2017
dimecres, 17 de maig del 2017
dimarts, 16 de maig del 2017
dimarts, 9 de maig del 2017
divendres, 5 de maig del 2017
Poetes d'avui: Maria Dolors Coll Magrí
Maria Dolors Coll Magrí
Nascuda a Almenar (Lleida). Professora de llengua i literatura. Lectora a la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan, a Polònia (1989-1992). Finalista dels premis literaris Rosa Leveroni (1981) amb el poemari posttitulat Però
Venus no ho sap, i Marià Manent (2001) amb Mals
pensaments i altres animals de companyia. Ha publicat els llibres de poesia Rés a mida (2000) i Niu
en blanc (2002) a Pagès Editors. En Sordina (2014) Meteora. Viu a Sant Cugat del Vallès
(Barcelona).
Poema XIX (Rostoll)
Us porto encallats a l’extrem
de la tràquea,
Just abans que es bifurqui
en els bronquis.
Allà baix on la meua trena
rossa,
inacabable
escala,
no
arriba.
Tant se me’n ressent l’alè,
el braç
que des de la laringe en va
us allargo,
la mà ramificada
en bronquíols, els bronquíols.
Com podrà l’oxigen en un nou
impuls destravar-vos,
si a la sang li’n falta?
Des del nostre punt de vista,
aquest poema és el que millor expressa el sentiment de l’autora en escriure el
seu llibre possiblement fonamental, Rostoll.
El tema no és altre que el dolor i la incapacitat a l’hora de superar la pèrdua
dels seus pares. No és un dolor abstracte ni una simple projecció literària del
dol el que fixen les imatges intenses del poemari, sinó que ens parla d’un
dolor físic, gairebé orgànic, intestinal, del qual no es possible desprendre-se’n,
tot i que sí absorbir-lo per mitjà del procés del dol que en representa l’escriptura.
Porta els seus pares a la sang. El poema transmet desesperació: el dolor queda
encallat a la tràquea, no el pot expulsar.
Autores: Katherine Ríos i Dana Simedroni
Subscriure's a:
Missatges (Atom)